Return to site

"La Punyalada"

de Marià Vayreda

· La Punyalada,Alta Garrotxa

"Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interés el grandiós panorama que s'entenia a mos petits".

(La Punyalada, pròleg-34)

Foto on surt Marià Vayreda (a dalt aixecant la gorra blanca)

"La Punyalada", de Marià Vayreda, és una de les novel·les fonamentals de la literatura catalana. Va aparèixer en fascicles al llarg de l'any 1903 i fou publicada en volum independent el 1904, de manera pòstuma.

"La Punyalada" narra la destrucció de l'ànima de l'individu, vestint-la en un marc històric com es el bandolerisme després de les guerres carlines (Rècords de la darrera carlinada) i embolcallat pel paissatge de l'Alta Garrotxa.

Lleguir una edició del 1904, fet que recomano per qualsevol amant de l'Alta Garrotxa, és una oportunitat única per transitar en la manera de viure, de parlar, d'entendre el món des d'una terra aspra i de mal trepitjar.

La Punyalada ens ofereix una oportunitat única per descobrir l'Alta Garrotxa.

Des d’un punt de vista històric, La Punyalada pertany pròpiament a la novel·la naturalista, i forma part d’un ventall molt ampli de les anomenades novel·les ruralistes, que basteix la seva trama des de l’àmbit rural i boscà. Aquestes novel·les ambientades i viscudes al món rural van permetre molts escriptors de l’època iniciar el camí de la transició entre el naturalisme i el modernisme, o si més no, amb novel·les ruralistes iniciaven els seus projectes literaris més o menys exitosos. Dins les novel·les ruralistes, destacava un subgènere, el de les novel·les pairalistes, que retrataven societats organitzades en cases pairals, on els pobles no eren gaire extensos i les trobades les feien tots els habitants en els famosos aplecs, a on s’hi desplaçaven tots junts, per entornar-s’en tots plegats i després arribaven cadascú a ca seva.

La punyalada reflecteix aquest món a la perfecció: una terra aspra, feréstega i salvatge, desolada i desconfiada després de les guerres carlines, en especial la "tercera carlinada", i que els bandolers han conquerida a base de crims, L’església de torn seguia atemorint la població amb el missatge sempre infalible de ‘com que no us porteu bé, vénen els bandolers i us roben i us maten’, els ‘mossos d’esquadra’ feien el que podien per protegir una població totalment indefensa a mans dels bandolers, i una societat rural, sencilla, amb pocs recursos, sobreviuen amb l'herència del sobre-esforç, de l'estalvi i de la subsistència.

Aquest és el marc en el qual Vayreda emmarca la seva història vestint-la amb les ombres desgranades dels personatges: un líder, l’Ibo/L’Esparver; un altre de més dòcil, però noble i íntegre, L’Albert Bardals; una noia de pages, la Coralí, treballadora com ningú i filla de moliner, i un nus de la història com aquest: l’Ibo i l’Albert, amics de la infància, creixen junts i cada cop s’apropen més a una vida de mala mort. L’Albert ho veu i se’n vol allunyar, però sempre acaba per avisar, aconsellar, donar un cop de mà al líder. Fins que l’Ibo vol posseir la Coralí, de qui l’Albert està bojament enamorat, i per aquí no hi passa i es planta. L’Ibo passa de l’Albert i enganyant la noia, la intenta forçar en mig del bosc, però l’Albert ho veu tot i els enganxa, i arriba una baralla a les mans que és a mort. L’Albert té entre els seus dits la gola de L’Esparver per rematar-lo, però… continua AQUI.

Vayreda, que encara pertany a la generació anterior del modernisme, ‘presenta’ la història com si el narrador fos l’Albert Bardals. Això li va bé per a dues coses: per allunyar-se’n dels fets i presentar-se com un mer observador (característica més pròpia del modernisme), i també per poder ‘aportar’ la dosi necessària de moralització (característica clarament vuitcentista). Des d’aquest punt de vista La punyalada és molt interessant: Vayreda fa de transició entre dos estils, el final del vuitcentisme i l’eclosió final d’un modernisme català, curt però intens.

Un dels trets de les novel·les modernistes que sí que trobem a La Punyalada és el camí iniciàtic. L’Albert Bardals — un home íntegre, força innocent, poc avesat a la iniciativa, però noble, treballador i fidel– començarà un viatge iniciàtic després de perdonar-li la vida a l’Esparver. En aquest sentit la millor definició de què és aquest viatge que inicia l’Albert ens els dóna el Diccionari de la Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana quan parla que a La punyalada hi trobem ”una experiència decebuda del món, que aboca al nihilisme”. A un nihilisme molt proper a la bogeria.

A La punyalada, L’Alta Garrotxa i les seves terres aspres, muntanyes, baumes i corriols es converteixen en uns personatges més del llibre gràcies a la llengua, ríquissima i extraordinària, que fa servir durant tot el llibre en Marian Vayreda. Aquest és un dels aspectes que més m’ha impressionat i meravellat del llibre, a més a més tenint en compte que l’edició és del 1904 i no ha passat cap revisió ni ortogràfica ni d’estil. Jo he vist fins i tot en molts moments un narrador a l’alçada de mossèn Cinto Verdaguer. I afirmo això perquè a la descripció acuradíssima, variada i perfecta de la natura garrotxina, hi hem de sumar el descens a l’infern del personatge principal, que es va enfonsant psicològicament i que Vayreda descriu tan bé, recordant-me l’infern particular de mossèn Cinto a "En defensa pròpia".

La riquesa lingüística de Vayreda també fou elogiada en el seu moment per un dels ‘capos’ del modernisme, el senyor Narcís Oller que, precisament en aquest trànsit entre el naturalisme (hi ha algú aquí que no recordi la brutal i excepcional La bogeria?) i el modernisme, pateix una crisi creativa i ho explicava en els termes següents en una carta a Victor Català: ”El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marian Vayreda acabaven d’aportar a la nostra literatura, em feia veure la pobresa del meu,[…]”.

A mi La punyalada m’ha fascinat. Des de la caracterització de l’època, passant per les pors i els terrors del moment, fins al via crucis Garrotxa amunt, Garrotxa avall d’un personatge al límit de la raó humana. El paisatge com a símbol de l’ànima: quan més desesperat està l’Albert, més ombrívola, fosca i morta trobem la descripció de la terra. És gloriosa la descripció del matí el dia de la seva recuperació aparent. Quin dia feia, amics! podríem exclamar perfectament els lectors més apassionats.

I per últim deixeu-me afegir un fragment del llibre, un fragment bell i cabdal al qual el lector murri hi recorrerà sovint. Un fragment que val per a consell de la vida i com a símbol de la grandesa humana:

La fulla, lluhenta com de plata, duya per marca un cor atravessat per un punyal i la llegenda: justícia, may venjansa.

Autor del post:

Albert Vergés Sarola ·

Contacte: +34 606026318 - lalbertverges@gmail.com - http://www.viualtagarrotxa.cat

Explica'ns les teves impressions en els comentaris del post, m'ajudaràs a millorar-lo!

Comparteix a les xarxes socials:

All Posts
×

Almost done…

We just sent you an email. Please click the link in the email to confirm your subscription!

OKSubscriptions powered by Strikingly